Llicenciada en Filosofia i en Periodisme i doctorada en Filologia Romàntica. S'ha dedicat a l'ensenyament, primer com a catedràtica d'Institut, i després com a professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Com a periodista, des de l'any 1972 fins al 1983 va ser directora del setmanari "Canigó". Actualment col·labora a diferents publicacions, com El Temps i l'Avui.

Isabel Clara-Simó ha creat en els seus contes i novel·les uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives, com La Nati (1991), Raquel (1992), els d'Històries perverses (1992), guardonat amb el Premi Crítica Serra d'Or, o els de T'imagines la vida sense ell? (2000). Entre les seves narracions també hem de destacar T'estimo Marta (1986); És quan miro que hi veig clar (1992), Premi Víctor Català; o La Salvatge (1993), obra guardonada amb el Premi Sant Jordi. D'altra banda, els relats de Dones (1997), van ser objecte d'una adaptació cinematogràfica l'any 2000. També han merescut l'acceptació de nombrosos lectors, les novel·les publicades en col·leccions per a joves: Raquel (1992); Joel (1996); De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000). La seva obra ha estat traduïda a nou llengües.

El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ha exercit fins al 1998. El 1999, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Actualment és membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

"En resum: hi ha quatre, no, perdona, cinc, perquè me n'he deixat un, cinc motius que obliguen les parelles a estar juntes. Primer el desig, en alguns casos molt intens, però sempre efímer -i torno a l'exemple de la prostitució: com és possible que existeixi des de sempre i a tot arreu si l'amor existeix, o si el desig no fos efímer?-. Després hi ha el costum, que ens atrapa en tot el que fem, per pura por, per pura inseguretat, perquè som bestialment conservadors, perquè no tolerem res que trastorni la nostra vida, perquè ens aferrem a la rutina com si ens hi anés la vida. També hi ha els fills, és a dir, l'instint de reproducció i l'instint de protegir els qui hem procreat, i en això no ens hi podem fer massa il·lusions, a jutjar pel que ens conten els ensenyants i els assistents socials. En quart lloc hi ha la necessitat: ella li cura les nafres, ell li puja la compra o li baixa les maletes, una independència que els manté units. Mira, de vegades he vist, a la televisió, parelles grans que declaren en públic que s'estimen tantíssim i que fa trenta, quaranta, cinquanta anys que estan junts. No me'ls crec; encara que ells creguin dir la veritat, no l'estan dient: tu ets la meva crossa i jo la teva, sobretot quan el desig s'apaga amb l'edat i dos cossos vells s'aferren un a l'altre fent un obscè simulacre de l'amor. I en cinquè lloc hi ha l'ego: la necessitat peremptòria de triomfar en la vida personal. Isabel-Clara Simó.
" L'home que volava en el trapezi "